Audiologia i Psicologia

3. FILOGÈNIAAUDITIVA 57 Al seu interior hi trobem unes petites pedres, els estatòlits, la seva funció és la mateixa que la dels nostres otòlits. En desplaçar-se la medusa, els estatòlits xoquen contra les parets i provoquen corrents d’aigua al seu voltant, a causa de la seva inèrcia, que agiten les cèl·lules ciliades. D’aquesta manera les cèl·lules capten el moviment i informen el seu sistema nerviós. Aquest s’estén en forma de xarxa per tot el seu cos, esquitxat de neurones de conducció lenta, tot i que hi ha una zona dotada de fibres de transmissió ràpida: la base de la cúpula, que seria la vora exterior de l’animal. Per mitjà d’aquesta connexió circular, es transmet la informació recollida en els estatocists. En la medusa Obèlia , per exemple, l’oïda es distribueix en 8 estatocists al llarg del nervi lateral. Només en cal un per assegurar la dinàmica global. Si n’eliminem els 8, cessa tota la seva activitat motriu. 80 Les cèl·lules ciliades de la medusa s’organitzaran cada vegada millor, formant colònies estructurades de cèl·lules. Saturen de dades a un sistema nerviós que es veu obligat a créixer en paral·lel, per poder processar aquest volum d’informació que permet acotar amb detall la posició de l’animal, la seva velocitat i acceleració. No obstant això, en la medusa no existeix cap mena d’agrupació de neurones, esbós del cervell primitiu, que centralitzi la informació recol·lectada. Els impulsos sensorials es difonen per la xarxa neuronal, principalment pel cordó lateral. Uns 200 Ma després de l’aparició de les meduses, sorgeixen en els platihelmints (cucs plans) ganglis neurals en aquesta línia lateral, petites agrupacions de neurones que podem considerar el cervell més arcaic. D’aquesta manera, l’oïda es converteix en el principal responsable del desenvolupament evolutiu neurològic. HISTÒRIA DEL VESTÍBUL L’estatocist de la medusa no és res més que l’utricle del vestíbul. Hem vist com n’és de senzill el seu funcionament: un pes semi flotant per sobre les cèl·lules sensorials, tant si és sòlid (estatòlit o otòlit) com viscós (estatocònia o otocònia), la seva inèrcia el 80 Stanley-Jones, op.cit. 41