Audiologia i Psicologia

264 AUDIOLOGIA I PSICOLOGIA cosmos. El segon reflexiona sobre les conseqüències que es deriven dels fenòmens quàntics, en particular de la interferència que provoca l’observador en el comportament de les partícules, i afirma que l’única manera d’entendre les interaccions de consciència-matèria suposa acceptar la nostra capacitat per “crear “la realitat exterior. Sabem des de fa temps que el que percebem no és més que una il·lusió. El que veiem és la recreació que organitza el nostre cervell a partir d’unes ones electromagnètiques determinades, situades dins d’un rang seleccionat de longitud d’ona, que anomenem llum. Però, de fet, allà fora no hi ha la llum que coneixem, sinó unes vibracions immaterials. El que sentim és també un invent de les nostres neurones. No existeix el so com a entitat física. Quan les molècules de l’aire es mouen amb un patró característic, tenim una experiència acústica, molt diferent de la visual; però llum i so no són més que desplaçaments de partícules. Percebre és, en definitiva, captar moviments. Ni tan sols la paraula “partícula” respon a un constructe sòlid, ben establert. En correspondència amb les descobertes de la física quàntica, que tracta d’explicar el comportament d’allò més petit que és possible observar, el món que ens envolta dista de ser matèria tangible. No està compost d’elements microscòpics identificables. El que anomenem àtom i representem com un nucli dur i compacte, envoltat de boletes que giren al seu voltant, és un conjunt d’energia vibratòria, unes ones de probabilitat que lluny de resoldre incògnites, n’afegeixen unes quantes més. Els científics han hagut d’acceptar, molt a desgrat seu, que en l’univers quàntic la matèria no està subjecta exclusivament a lleis físiques concretes preestablertes, sinó que el seu comportament el determina la presència de l’observador És la llum, ona o partícula? Depèn. Si tractem de mesurar el fenomen, veurem partícules. En cas contrari, seran ones. No és que els instruments de mesura interfereixin; és el fet d’observar el que canvia la situació. És la nostra pròpia consciència la que exerceix la seva influència, en un diàleg permanent amb l’energia que compon la matèria. La ciència ha esquivat sistemàticament a la consciència. No perquè la ignori, sinó perquè com a objecte d’estudi, es mostra inabordable. On resideix la nostra voluntat o la capacitat d’estimar? Fins i tot la mateixa psicologia defuig aquestes qüestions, seguint models centrats en el comportament, evitant en la mesura del possible preguntar-se què és el que en darrer terme genera les nostres Pots trobar aquest llibre a Amazon