Audiologia i Psicologia

304 AUDIOLOGIA I PSICOLOGIA Cal precisar en primer lloc si els sorolls interns, que la persona sent són realment característics d’una música que es toca amb l’acordió, en aquest cas podríem pensar en un fantasma, en una al·lucinació sonora. O bé si es tracta d’un acufen que potser recorda vagament un so d’acordió, però que s’assembla sobretot al soroll de bombollejar o també de xiulets que trobem habitualment en alguns casos de sordesa. De vegades passa que la intervenció, encara que restableix la funció auditiva, no suprimeix completament les dificultats associades com acúfens, vertígens, etc. Això vol dir que la regulació dels diferents nivells de l’oïda no és perfecte. Jo aconsello emprendre immediatament una reeducació auditiva per tal que el subjecte aprengui a eixamplar el seu timpà amb l’objectiu de suprimir els seus sorolls interns i de restablir la funció laberíntica. No s’ha de permetre que aquests símptomes romanguin després de la intervenció doncs, un dia o altre, reapareixerà la hipoacúsia. L’orella mal regulada s’enfondrarà de nou i aleshores les possibilitats de recuperació seran molt menors. Tenim a la nostra disposició les tècniques que permeten alleujar considerablement als individus que presenten dificultats d’escolta. No hem de deixar passar aquesta oportunitat i hem de posar-nos mans a l’obra perquè aquestes dificultats desapareguin. Probablement han tingut en els seus centres contacte amb persones que pateixen d’acúfens, de vertígens, etc.; i saben l’infern que això representa per a la vida d’aquestes persones. És absolutament espantós sentir sorolls interns permanentment i viure en un estat vertiginós constant. Si considerem l’altra hipòtesi, la de l’al·lucinació acústica, haurem de prendre una altra actitud i continuar les investigacions en el pla psicològic. Un procés psíquic-sensorial a l’orella electrònica pot ser molt eficaç per retornar a l’individu el desig i la possibilitat de comunicar amb el món exterior, de dialogar amb el seu entorn, de pensar en els altres i no només tancar-se en una actitud egocèntrica que li aporta algunes al·lucinacions força inesperades. Aquesta qüestió em recorda un experiment fet a Sainte Anne, fa uns quinze anys. Vaig demanar per examinar les al·lucinacions i poder conèixer les seves facultats auditives. Va ser aleshores quan em vaig sorprendre en comprovar que aquests malalts mentals tenien en realitat dos llindars d’audició. El primer, molt subtil, molt fi, provocava unes respostes del tipus “ostres, és això, reconec la veu que em parla totes les tardes i em diu això i allò altre”. Després insistint per arribar a un llindar més intens, obtenia reflexions com “Ah! Caram!, sento un soroll” amb alguns Pots trobar aquest llibre a Amazon